Relació família- escola (història d'en Carles)

Seguint amb la història d'en Carles, avui parlaré sobre la relació de la seva família amb l'escola.
En Carles és un nin amb NEE des de que tenia 3 anys. A l'escola tenia un quadern de comunicació que servia per comunicar a la família amb el centre, tant amb les tutores com amb els especialistes.
La relació de la família amb el centre d'educació primària d'en Carles era directa i molt estreta. A més, na Míriam, PT d'en Carles, tenia un quadern de comunicació tant amb la mare, com amb na Marina, la seva logopeda.

A primària, en Carles va tenir a na Míriam com a tutora, on seguien amb el quadern de comunicació, ja que ell no contava res a casa seva, i aquesta era una manera de saber el que feia a l'escola. Fins aquí tot anava bé, però els problemes comencen a sortir a tercer cicle. En Carles comença a mossegar-se les ungles, pels nirvis, i això era per falta de coordinació entre els mestres i els especialistes, ja que havia examens sense adaptar, molts de deures, etc.

Na María, exemple per moltes mares, sempre ha estat damunt en Carles, l'animava i l'ajudava en tot el que podia, i a més ens va dir una frase que hem va agradar molt: ''l'autoestima sempre l'han de tenir alta, que estiguin feliços és el més important.

A mesura que varen anar passant els cursos la situació és va anar complicant i els suport es varen anar disminuint. A quart d'ESO només tenia una sessió de logopeda i una de PT a la setmana.

Tal com ens va contar, l'etapa de secundària va ser molt complicada i varen tenir que estar molt pendents ja que havia mestres que no sabien la diferència entre adaptacions curriculars significatives i no significatives, la qual cosa hem pareix una falta molt greu per part dels mestres, ja que si no hagués estat per la mare, en Carles a dia d'avui no tendria el graduat. Per això, és molt important com ens va dir que aquests nins tenguin un adult de referència.

Aquesta família ha lluitat pel reconeixement del TEL com una discapacitat, amb dret als suports i adaptacions a les que tenen dret els alumnes amb discapacitat sensorial, motora, sense dèficit cognitiu. 

És important que els mestres coneguin la dificultat, però no només es tracta de coneixer-la,  sinó de sensibilitat, de facilitar-lis el camí, fer-los feliços i orientar-los. Fer una feina coordinada entre el tutor i els mestres especialistes.

Ara parlant de les relacions socials, a infantil i primària, en Carles estava molt cuidat, els companys ho varen viure amb molta naturalitat, l'ajudava, etc. Però a secundària les coses varen ser molt diferents. Els seus companys no coneixien el que tenia, pensaven que era tímid, el feien bromes i ell no les entenia, no entenien perquè feia exàmens diferents o perquè el professor li pujava la nota per fer feina a casa. Havia altres que s'aprofitaven de que no entenia algunes paraules i l'incitaven a que digués algunes paraules, que ell no sabia que era però les deia.

Na Maria, volia que els companys coneguessin el que tenia, així s'evitarien les burles, però a l'institut varen dir-li que aquestes coses no es deien, s'amagaven. I jo em plantejo un dubte: per què s'han d'amagar? no seria més fàcil conèixer les dificultats dels infants per evitar aquests comportaments? no seria més fàcil, tant per ell, com per tots els companys?. És cert que molt nins s'aprofiten d'aquestes coses, però estic segura que si alguns infants d'aquella classe hauríen conegut el seu problema l'ajudarien i farien el seu camí molt més fàcil.

Tot això en Carles va conseguir graduar-se sense adaptacions curriculars significatives, i a més, el reconeixement de la discapacitat definitiva. Consider que no tan sols es va graduar ell, també la seva mare es mereix una medalla o un premi per la seva lluita, encara que aquesta va ser veure al seu fill aconseguir-ho. A més de graduar-se en Carles va aconseguir el premi a l'esforç que concedia la Conselleria d'Educació.