Tallers interaula.

Avui parlaré d'una altra metodología de feina, els tallers. Concretament parlaré d'una tallers interaula que he possat en marxa al centre on faig pràctiques, Ses Rotes Velles, com a projecte de millora ja que els alumnes de 1r A i 1r B, tot i que duen desde els tres anys al mateix cente, no es relacionen massa entre ells. Així, he trobat adient, junt a les dues tutores del dos cursos realitzar aquests tallers interaula per fomentar la socialització dels alumnes.

D’aquesta manera, coincidint amb les autores Jara & Mendoza (2011) el joc permet i facilita un harmoniós creixement de la intel·ligència, de l’afectivitat, de la creativitat i de la sociabilitat. Els jocs cooperatius són propostes que cerquen disminuir les manifestacions d’agresivitat en els jocs promovent actituds de sensibilitació, cooperació, comunicació, respecte i solidaritat. Així, d’acord amb les autores sobre els beneficis del joc cooperatiu, propos fet tallers interaula, en els quals el joc cooperatiu serà l’element clau, ‘’Jugar és un mitjà ideal per  un aprenentatge social positiu perquè és natural, actiu i molt motivador per la major parts dels nins/es’’. Per tant, podem dir que l’acció de jugar és un bon entrament per les habilitat socials i no només un element lúdic.

Al 1995, Gervilla Castillo defineix taller com un aula específica dedicada a unes activitats concretes, on els alumnes es dirigueixen, periòdicament o no,  alternant-se amb la resta de grups.

Els taller són una oportunitat d’assistir i interactuar en una situació dinàmica amb la finalitat de permetre a cada infant exercir, adaptar, desenvolupar el conjunt de les seves capacitats, i potenciar el treball cooperatiu. Aquests poden ser del mateix nivell o intenivell, fixos o rotatius.

Aquest tallers es realitzaran tots els divendres durant 6 setmanes del tercer trimestre. Els objectius són els següents:

1. Millorar les relacions interpersonals a travès d’un millor contacte entre iguals.
2. Desenvolupar la sociabilitat. Inculcar el respecte als altres, la tolerància, la cooperació i solidaridad, a través d’actituds no agressives i intentar la resolució de conflictes mitjançant el diàleg.
3. Respectar la integritat del nin, els seus interessos i el seu ritme d’aprenentatge.
4. Aprofitar, conèixer i utilitzar els objectes elaborats als tallers.

Constan de 6 tallers: taller de trivial, taller de la oca, taller de dibuix, taller de disfresses, taller de titelles i taller de supermercat. Es realitzaran de manera rotativa durant una sessió setmanal (divendres de 12:30 a 13:30), de manera que cada setmana passi un grup diferent per cada taller.

Es formaran 6 grups heterogenis, barrejant alumnes de les dues aules, d’uns 7 o 8 alumnes per grup aproximadament. La cooperació entre ells, és un aspecte que es potenciarà durant la realització de les diverses activitats. A més, cada alumne tendrà una cartilla amb el seu nom, el seu grup corresponent i els noms dels tallers. Cada taller té un gomet identificatiu i cada vegada que passin per un d’aquest se’ls posarà el gomet corresponent. D’aquesta manera durem un control perquè no es repeteixin i passin per tots els tallers.

El material d'aquests taller, quasi tot és d'elaboració propia (taulers de la oca i el trivial, titelles, etc), i altre es aprofitat de les aules.

Com a conclusió, a dia d'avui ja s'han acabat els tallers i puc afirmar que s'han complert tots els objectius plantejats.

Referències bibliogràfiques:

GERVILLA CASTILLO, A. (1995).: “Metodología en la educación infantil ( 3-6 años)”. En Lebrero Baena, Ma P.: Especialización del profesorado de educación infantil (0-6 años). Módulo 3-1. Madrid, U.N.E.D.-M.E.C. 

Jara, J. O., & Mendoza, M. Q. (2013). PROGRAMA DE JUEGOS COOPERATIVOS PARA MEJORAR EL DESARROLLO SOCIAL DE LOS NIÑOS DE 4 AÑOS DEL JN 207 “ALFREDO PINILLOS GOICOCHEA” DE LA CIUDAD DE TRUJILLO, EN EL AÑO 2011.

Nins amb TDAH.

Actualment exigim als alumnes concentració i pasivitat (és a dir, que estiguin quiets, asseguts, i atents a l'explicació), probablement aquesta no era una conducta desitjable quan els nostres avantpasats varen donar les seves primeres passes al nostre planeta. Els nins més actius, amb canvia ràpids d'atenció probablement eren els més adaptats per sobreviure en un ambient canviant.

Tenint en compte això, consider que hauríem de canviar el concepte d'educació, i no obligar a infants que naturalment necessiten mourer-se i canviar el seu focus d'atenció, a estar quiets i a atendre a coses i a adults que són incapaços de guanyar aquesta atenció.

Per això, tal volta hauríem de canviar tot el sistema educatiu, que està en funció dels adults, i adaptar-ho a les necessitats canviants dels infants en lloc de medicar als infants per que s'adaptin a les nostres necessitats.

La història de na Montse.

Avui vos present a na Montse, la meva tia. 
Na Montse té 48 anys, té paràlisi cerebral severa profunda d'un 97'5%. Si voleu conèixer la seva història clicau al següent enllaç on trobareu un power point on vos explic la seva vida i una petita dedicatòria per ella.
https://docs.google.com/presentation/d/11_Uc4lzeIjtpHCWiKg22MWaS4x676tBrF1241Fh_3po/edit?usp=sharing

A més, a part de saber la seva història, he fet una petita entrevista a la meva padrina per saber un poc més sobre com ho varen afrontar tant ells com els seus 4 germans, com va començar al centre d'educació especial de Mater, etc.

1. Què és per a tú na Montse?
És la reina, la reina de la meva vida.

2. Vares tenir un part normal?
Sí, però vaig retrassar-me molt, uns 10 mesos. En aquell temps no havia ecografíes i saber quan estaves de part era un poc a ull. Jo sempre he pensat que na Montse va estar massa temps dintre meu...
El part va ser normal, però després, a l'habitació na Montse va possar-se lila i va treure un líquid negre per la boca.  

3. Quan vàreu saber que na Montse tenia paràlisi cerebral?

Quan va néixer, tenía les orelles un poc extranyes. El metge va venir a veurer-la i aparentment ens va dir que tot estava bé.  Passats uns mesos feia alguns comportaments que no eren normals, no se li aguantava el cap dret per exemple, i altres però ara no m'enrecord massa.

Al voltant dels tres mesos varen fer-li una radiografia on ens varen confirmar que tenia una inmadureça cerebral manifesta.

4. Com vàres reaccionar quan varen dir-vos que tenia paràlisi cerebral?

Al principi vaig reaccionar malament, plorava tot el dia. Una vegada ho vaig assumir em vaig donar conta que junt amb els meus altres quatre fills, són el millor que m'ha passat, a més, sempre ha estat la reina de la casa.

5. Vàreu acudir a una segona opinió?

Sí, vàrem anar a Barcelona, al Centre Pilot Arcàngel San Gabriel, que estava especialitzat en paràlisi cerebral. Varen estar una setmana fent proves.

També vàrem anar a un catedràtic que ens va dir que era com un ''ventall'' que s’anava obrint, que potser s’obriria del tot, i potser no. El que tenia més afectat era la parla.

6. Com varen ser els seus primers anys?

Els seus primers anys varen ser molt normal amb els seus germans, fins als tres anys. Vida normal dins de la seva incapacitat, però no parlava ni caminava.

7. Com vàren reaccionar els seus germans?

Molt bé, els seus germans sempre l’han estimada i ha estat sempre la seva nina mimada. I no només els seus germans, també els seus oncles, cunyats, i nebots, com tu Elena. Sempre ha estat la vostra reina, encara de a vegades fa pillades de les seves.

8. Algú vos va assessorar per començar la seva educació?

Sí, una amiga meva. Ens va recomanar el centre d’educació especial de Mater, ja que la seva filla anava a la logopeda d'allà. Jo no tenia ni idea d’aquest centre. Per poder dur-la cada dia al centre vaig haver de treurer-me el carnet de cotxo.

9. Quants d'anys tenia quan va començar a Mater?

Tenia 3 anys quan va començar. Al principi només anava una hora al dia al fisioterapèuta, per aconseguir que caminés. Una monja, anomenada Sor Valentina la va ensenyar a caminar quan tenia sis anys, després de 3 anys anant al centre.

10. Com ha estat la seva vida a Mater?

Dels 3 als 6 anys només anava una hora, fins que va aprendre a caminar. Després  el metge del centre va dir que ja es podia quedar mitja pensionista, així que va passar al centre d’Educació Especial. Als 18 anys va passar al centre de dia, on continua avui dia, i és una de les alumnes més antigues del centre. Ha estat amb vàries professores, no m’enrecord de totes ja que du 44 anys al centre. La professora amb la que ha estat més temps és na Isabel, 20 anys. Avui dia continua sent la seva professora i l'estimam molt i fa un gran treball amb ella i estem molt agraïts.

11. Com és un dia normal per na Montse?

De dilluns a divendre na Montse està a la residència de Mater. El seu pare i jo sóm molt grans i em fan molt de mal les cames.

Ella no parla, només emeteix sons amb els quals es comunica amb nosaltres, a més té obesidad, no te control respecte al menjar, per tant, necessita molta ajuda en la seva vida quotidiana.

Els dissabtes i diumenges na Montse s'aixeca un parell de vegades durant el vespre, ja que té incontinència urinària, i jo vaig a veure que està tot bé. Devers les 9, quan comença a cantar ja sabem que està desperta, així una de les seves germanes, o a vegades tu anau a la seva habitació i la vestiu. A continuació berena i a vegades es torna al llit, però normalment juga amb les seves revistes, fa paperins, a l'estiu va a la terrassa i mira a la gent que passa, i a més, al mes d'agost, com té vacances i s'arriva a avorrir tu li dones classe una hora al dia, juntes feis algunes activitats com collars de macarrons, pintar, construccions, plastilina...

Després de dinar fa la siesta i l'horabaixa segueix jugant amb revistes, mira la televisió amb jo, li encanta el programa ''d'ahora caigo''. També li agrada molt pujar a ca teva mentre la teva mare planxa o cuina, tu estodies i na Lluna (la meva cussa) li dona petons mentre ella mira revistes.

També, com ja saps li encanta donar ordres, si fos per ella estaria sempre asseguda a la butaca. I ton pare, que se li encén la cara d'alegria quan el veu i sempre el mana a afeitar-se. I a més li encantaria estirar-te el pel, ja ho saps, però ja t'en va enxampar una vegada i quasi et deixa sense. Tot i això ella segueix demanant si te'l pot estirar, al veure que no, et demana un petó.

A les 21:00 se'n va a dormir.

12. Què ha suposat per voltros que estigui a la residència? Estau contents amb la decisió?

Jo no em trob bé, em fan molt de mal les cames i tenc 85 anys. Feia ja dos anys que es quedava a dormir 3 dies. Quan em varem cridar de que ens donaven la plaça va ser un moment de shock, perquè volia estar amb ella. Ha suposat sentiments contradictoris perquè per una banda, ha suposat un descans per jo, ja que ja no la puc atendre com voldria, se que allà está ben cuidada i ella està molt contenta, i per una altra banda, tristor perquè només la veig els caps de setmana.

Tot i això quan ve els divendres a casa ve súper contenta, aquesta setmana ha vengut una nota a l’agenda dient que s’havia portat molt bé i estem molt contents.

Sí, estem contents noltros i ella, que és el més important.

13. Com la descriuries?

És una nina molt bona, té el seu caràcter però és una nina molt bona, si fas el que ella vol jajaja. És la mimada de la casa, tant pels seus germans com per els seus nebots.

M'enrecord d'un dia quan era petita. Els meus tres fills majors estaven a l’escola, i ella i la seva germana Elena, que encara no anava a l’escola estaven al meu llit. Havia uns coixins de plomes i quan vaig anar a veure el que feien havia plomes per tot!

Què passaria si tots fóssim iguals?

El que passaria és que el món seria avorrit. Per sort no és així, i totes les persones som diferents. Algunes de les diferències es poden veure a simple vista, altres no. Son diferències que poden formar part del nostre orígen, o de la nostra història, del nostre aspecte, o de la nostra forma de ser. Ens diferenciam per la manera de vestir, els costums, els gustos o en la nostra forma de pensar. Som de colors, edats, cultures i sexes diferents. També ens diferenciam en el temps i la forma d'aprendre. Com veis tots som diferents, però aquestes diferències no ens fan millors o pitjors que ningú.

Aquestes diferències ens fan ser qui som, persones úniques.

SOM DIFERENTS, NO DESIGUALS!

Grups interactius

Així com he parlat de l'aprenentage per projectes,  hi ha altres metodologies com l'aprenentage cooperatiu,  els racons, els tallers, els ambients i els grups interactius que són molt interessants. Avui concretament parlarè de l'aprenentage per grups interactius.

Els grups interactius és una estratègia didàctica activa i motivadora que pretén un augment del rendiment acadèmic dels alumnes que, amb les mateixes capacitats que altres nins i nines de la seva edat, però amb distintes condicions contextuals, es troben en situació de desigualtat el els ritmes curriculars (Crea, 2002). Aquesta parteix d'una organització flexible de l'aula, que es divideix en petits grups de treball heterogènis, tutoritzats per un adult (mestre, voluntari...). Fet que suposa una intervenció més rica i concreta per atendre les necessitats de casa alumne i s'estableix dins un clima de cooperació i comunicació on tothom aprèn.

Principis i característiques:

• Altes expectatives d’aprenentatge: les motivacions del professorat i de l’alumnat han d’estar orientades a l’èxit i no al fracàs. 
• Acceleració dels aprenentatges: la participació i la col·laboració de tots els agents de la comunitat per afavorir un aprenentatge de màxims.
• Aprenentatge dialògic: creació d’entorns d’aprenentatge eficaços a partir de la comunicació i la cooperació dels alumnes entre ells, com entre aquests i els adults-tutors.

Objectius:

• Desenvolupar operacions cognitives elementals: memòria, atenció, etc.
• Aprendre les regles pràctiques heurístiques per a l’execució d’un domini de tasques.
• Elaborar i emprar mecanismes de pensament per a la resolució de problemes.
• Desenvolupar processos d’aprenentatge cooperatiu i dialògic.

Organització:

• Distribució de la classe en grups petits, heterogenis i flexibles.
• Tutorització de cada grup per part d’un adult.
• Tema principal-eix vertebrador de les activitats. Importància de la introducció inicial i de les conclusions finals.
• Temporalització de les activitats en funció del número de grups creats i del nivell-cicle dels alumnes.

Principis i funcionament:

• Implicació de la comunitat en el procés d’E-A.
• Flexibilització del temps i de l’espai.
• Aprenentatge grupal i individual.
• Seguiment més directe i personalitzat.
• Optimització de recursos humans, materials i econòmics.
• Foment de l’esperit crític: multiplicitat de veus i discursos.

Aquí adjunt un document on podreu veure un exemple de grups interactius, de creació pròpia, junt amb les meves companyes per a l'asignatura de dificultats específiques d'aprenentatge:

https://docs.google.com/document/d/1707iH28udy45zGdnBoxbAV-dY-nQsCp9WLvuRyHIP8Q/edit?usp=sharing

Aprenentatge per projectes

Avui parlaré de l'aprenentage per projectes. Al centre on faig les pràctiques treballam per projectes a les assignatures de socials i naturals, cosa que m'ha ajudat a aprendre molt sobre aquests, la seva aplicació, les seves ventatges, etc.

Aquesta metodologia és una metodologia oberta, que permet la presència, participació i progrés de tots els alumnes, indepenentment de les seves dificultats. Els alumnes són els protagonistes del seu aprenentatge, i els mestres adopten una funció de guía. A més, el treball cooperatiu és el pilar fonamental d'aquesta metodologia de treball, fet que resultarà beneficiós per tots els alumnes, i a més, permetrà fomentar la comunicació desenvolupant el llenguatge oral, estratègies de resolució de conflictes, el respecte, la flexibilitat i la tolerància cap als companys.

Per desenvolupar un projecte de treball és important seguir unes passes com són:

• Activitat de motivació
• Tria del tema
• Què sabem?: activar els coneixements previs.
• Què volem saber?: ensenyar als alumnes a plantejar preguntes, a fer hipòtesis.
• Planificar (com s'investigarà cada part, l'organització, etc).
• Cercar informació: diferents maneres de cercar informació (amb les famílies, per parelles...)
• Comprensió i tractament de la informació: com es treballarà amb la informació, els dubtes, hipòtesi, etc.
• Expressió: oral, escrit,etc, per donar resposta a la pregunta formulada.
• Transferir o aplicar: asegurar que els aprenentatges siguin significatius.
• Comunicar: maneres de difondre el projecte.
• Recopilar o sistematitzar a partir d'un dossier, un mural, etc.
• Què hem aprés?: pot ser a partir d'una conversa, un dibuix, mapa conceptual, etc.
• Avaluació del projecte: valoració del projecte tant per part de l'alumne com per part del mestre.

Un dels projectes que hem duit a terme en el centre ha estat sobre els animals, el qual la pregunta vertebradora era: pot viure un lleó amb nosaltres?

Perquè visualitzeu aquest projecte he fet un power point on es plasmen les activitats que hem duit a terme:
https://docs.google.com/presentation/d/1kZDuUbTz5m8_z7fQJBmyY7aMP_ejUzrdb02lEVvEpUc/edit?usp=sharing

Un altre projecte duit a termen a estat sobre les plantes, del qual també he fet un power point per visualitzar-ho millor:
https://docs.google.com/presentation/d/1P8uCdI0heL2oe3j35UYoNcp0ZS0vAS24iQIjVJfZJwU/edit?usp=sharing

La familia en el context escolar

 D'acord amb Rojano, A.M.V (2010),  la primera tasca educativa és socialitzar, és a dir, formar als nins i nines perquè visquin en societat i desitgin implicar-se, assumir compromisos i participar activament en la dinàmica social. Per aquest motiu no es pot reduir l'educació ni a l'escola, ni als coneixements adquirit durant les diferents etapes educatives, sinó que l'hem d'entendre com la formació de les persones amb la mirada posada en la seva integració afectiva en la societat de la que formen part, preparant als nins perquè entenguin el mon en el que viuen.

La família té un paper imprescindible a la vida d'un infant, ja que és d'aquesta on s'aprenen els aprenentatges bàsics per a la inserció a la vida social (valors, normes, afectivitat...), per això es considera el primer agent socialitzador. L'escola, conegut com al segon agent de socialització, és on el nins entren en contacte amb altres institucions socialitzadores, com els grups d'iguals, mitjans de comunicació, etc.

Els nins, basant-nos en la teoria de l'aprenentatge social de Bandura, aprenen per l'observació de models, per això és important tenir en compte que els nins aprenen de les persones que tenen al seu voltant, i el primer contacte que tenen és la família, seguit de l'escola. Per això, família i escola han de caminar juntes.

La famíila té per els infants dos grans funcions:

• Ajuda per a la supervivència (alimentació, higiene, seguretat, afecte...)
• Funció educativa i socialitzadora: aquesta no es realitza en determinats moments sinó contínuament.

A més, la família no només és important per la seva acció implícitament educativa sinó també per la seva capacitat motivadora i potenciadora de tots els aprenentatges que l'infant faci en qualsevol altre contexte i per la seva capacitat de progressar i desenvolupar la seva competència educativa. Així, el paper de la família és indiscutible, ja que la seva implicació positiva en l'educació genera majors possibilitats de èxit en els aprenentatges formals, a més de millors relacions amb l'escola.


Com a conclusió, podem dir que la tasca educativa és una feina col·lectiva, en col·laboració, on cada sector té les seves funcions, i en la qual és important que tots els sectors que intervenen en ella, facin feina per aconseguir els mateixos objectius de manera cooperativa, coordinada i constructivista.

Referències:
Rojano, A. M. V. (2010). La familia en el contexto escolar. Pedagogía Magna, (9), 8-13.

Relació família- escola (història d'en Carles)

Seguint amb la història d'en Carles, avui parlaré sobre la relació de la seva família amb l'escola.
En Carles és un nin amb NEE des de que tenia 3 anys. A l'escola tenia un quadern de comunicació que servia per comunicar a la família amb el centre, tant amb les tutores com amb els especialistes.
La relació de la família amb el centre d'educació primària d'en Carles era directa i molt estreta. A més, na Míriam, PT d'en Carles, tenia un quadern de comunicació tant amb la mare, com amb na Marina, la seva logopeda.

A primària, en Carles va tenir a na Míriam com a tutora, on seguien amb el quadern de comunicació, ja que ell no contava res a casa seva, i aquesta era una manera de saber el que feia a l'escola. Fins aquí tot anava bé, però els problemes comencen a sortir a tercer cicle. En Carles comença a mossegar-se les ungles, pels nirvis, i això era per falta de coordinació entre els mestres i els especialistes, ja que havia examens sense adaptar, molts de deures, etc.

Na María, exemple per moltes mares, sempre ha estat damunt en Carles, l'animava i l'ajudava en tot el que podia, i a més ens va dir una frase que hem va agradar molt: ''l'autoestima sempre l'han de tenir alta, que estiguin feliços és el més important.

A mesura que varen anar passant els cursos la situació és va anar complicant i els suport es varen anar disminuint. A quart d'ESO només tenia una sessió de logopeda i una de PT a la setmana.

Tal com ens va contar, l'etapa de secundària va ser molt complicada i varen tenir que estar molt pendents ja que havia mestres que no sabien la diferència entre adaptacions curriculars significatives i no significatives, la qual cosa hem pareix una falta molt greu per part dels mestres, ja que si no hagués estat per la mare, en Carles a dia d'avui no tendria el graduat. Per això, és molt important com ens va dir que aquests nins tenguin un adult de referència.

Aquesta família ha lluitat pel reconeixement del TEL com una discapacitat, amb dret als suports i adaptacions a les que tenen dret els alumnes amb discapacitat sensorial, motora, sense dèficit cognitiu. 

És important que els mestres coneguin la dificultat, però no només es tracta de coneixer-la,  sinó de sensibilitat, de facilitar-lis el camí, fer-los feliços i orientar-los. Fer una feina coordinada entre el tutor i els mestres especialistes.

Ara parlant de les relacions socials, a infantil i primària, en Carles estava molt cuidat, els companys ho varen viure amb molta naturalitat, l'ajudava, etc. Però a secundària les coses varen ser molt diferents. Els seus companys no coneixien el que tenia, pensaven que era tímid, el feien bromes i ell no les entenia, no entenien perquè feia exàmens diferents o perquè el professor li pujava la nota per fer feina a casa. Havia altres que s'aprofitaven de que no entenia algunes paraules i l'incitaven a que digués algunes paraules, que ell no sabia que era però les deia.

Na Maria, volia que els companys coneguessin el que tenia, així s'evitarien les burles, però a l'institut varen dir-li que aquestes coses no es deien, s'amagaven. I jo em plantejo un dubte: per què s'han d'amagar? no seria més fàcil conèixer les dificultats dels infants per evitar aquests comportaments? no seria més fàcil, tant per ell, com per tots els companys?. És cert que molt nins s'aprofiten d'aquestes coses, però estic segura que si alguns infants d'aquella classe hauríen conegut el seu problema l'ajudarien i farien el seu camí molt més fàcil.

Tot això en Carles va conseguir graduar-se sense adaptacions curriculars significatives, i a més, el reconeixement de la discapacitat definitiva. Consider que no tan sols es va graduar ell, també la seva mare es mereix una medalla o un premi per la seva lluita, encara que aquesta va ser veure al seu fill aconseguir-ho. A més de graduar-se en Carles va aconseguir el premi a l'esforç que concedia la Conselleria d'Educació.

Fills amb discapacitat

D'acord amb l'entrevista ''Soc igual que tothom'' al programa ''families i escola'' amb Climent Ginè, tenir un fill amb discapacitat no es un tema que ens afecti a tots directament, però sí que ens afecta a tots, tan a families, com a nens, com a centres, ect. Per això ha de ser un tema que ens interesi a tots.

El fet de que ens afecti a tots, com bé diu Climent Ginè, ens afecta de manera diferent a tots, no afecta igual a una familia amb dos fills autistes, que per exemple a una altra que no te fills amb discapacitat. 

''La diversitat és també una font d'aprenentatge per cadascú i també de desenvolupament. De desenvolupament de valors, de respecte, de sensibilitat a les necessitats dels altres, però també de valoració.''

Aquesta entrevista és molt interesant i recoman que l'escolteu:
http://blogstv.laxarxa.com/familiesiescola/2012/11/02/6-programa-i-conclusions-soc-igual-que-tothom/

Les conclusions extretes de l'entrevista a Climent Ginè són les següents:

• “No tots tenim a casa un fill amb discapacitat, però tots tenim a casa situacions més o menys conflictives. Aprendre a acceptar i gestionar limitacions dels fills és quelcom molt i molt important”.
•  “Sigui quina sigui la situació que tenim a casa, és fonamental una actitud positiva, acceptant el problema i buscant activament vies per resoldre’l”.
• “Respecte a les famílies amb fills discapacitats, una cosa és clara: hem d’aprendre a conviure amb la diferència. La diferència entre persones ha d’ensenyar-nos a respectar, a ser sensibles a les necessitats dels altres i, sobretot, a valorar tothom tal com és”.
• “No acluquem els ulls davant aquestes situacions. Hi ha moltes famílies que tenen fills amb discapacitat i cal ser al seu costat tan com puguem”.
• “Les famílies que tenen fills amb discapacitat tenen, sovint, una sensació d’incomprensió per part dels altres. El primer de tot és demostrar-los que entenem la seva situació i que estem disposats a ajudar-los”.
• “És absolutament important que les famílies amb fills discapacitats mantinguin una vida social rica. Una bona vida social, fugint de l’aïllament, ajuda a augmentar molt la qualitat de vida de pares i fills”.
• “Les persones amb discapacitats són iguals que tothom. No ho oblidem mai. Tractem-los, a ells i a les seves famílies, igual que tothom”.
• “El tipus d’escolarització dels alumnes amb discapacitat no és quelcom senzill de decidir. Es bo que estiguin en entorns normalitzats, però, de vegades, pot ser aconsellable que assisteixin a una escola d’educació especial”.
• “No està gens demostrat que la presència d’un alumne amb discapacitat faci baixar el nivell d’aprenentatge d’un grup classe. En canvi, sí que ajuda els alumnes sense discapacitat a madurar i a respectar els altres”.
• “La comunicació entre la parella d’un fill amb discapacitat ha de ser alta, per tal d’actuar conjuntament. I, sobretot, és important que tingui una percepció positiva del fill, d’allò que pot fer i de com avança, més que no pas de la discapacitat”.
•  “Recordem sempre que la relació estreta entre persones amb i sense discapacitat és enormement beneficiosa per totes dues”.
• “Acostem-nos a la discapacitat com una manifestació més de la diferència entre persones. I fem-ho amb una mirada plena de comprensió i respecte”.

Etapes de la família davant la comunicació de necessitats específiques

Ahir vàrem tenir la ponència de la família. Aquesta va ser molt emotiva, conèixer la història del Carlos i na María va ser una experiència molt enriquidora que hem va fer reflexionar molt. Na María ens va explicar com havia estat la vida del seu fill, en Carlos (amb TEL). Aquesta va ser molt difícil, però amb l'ajuda tant de la família, com d'alguns mestres, com d'alguns professionals, com Marc Monfort, Marina Llobera, Míriam (PT i tutora a primària) varen aconseguir superar molts obstacles i avui dia es troba fent un cicle formatiu.

Ens varen repartir un article molt interessant sobre les etapes o fases que poden tenir els pares de nins amb problemes de necessitats educatives especials. És important saber que els pares satisfets emocionalment activaran més i millor les respostes que puguin oferir al seu fill, ja que estaran descarregats d'aquelles emocions i reaccions danyines que dificulten la interacció, comunicació i vincle amb la deficiència del seu fill, i per això, seran pares més competents a l'hora de dur a terme pautes i consells que puguin donar els professionals que treballin amb l'infant.

Tot i que he intentat trobar l'article per internet, no l'he trobat, per això, adjunt una fotografia d'aquest per tal de que pogueu analitzar les diferents etapes:

La mare d'en Carlos va passar per totes les fases, sent ella la més afectada. La primer fase que va passar va ser la de culpabilitat, ella pensava que fins que no estigués bé no aturaria, així ho va deixar tot per centrar-se en la seva recuperació. La seva germana gran també és va veure molt afectada, només tenia 5 anys, però era conscient, madura i sabia que la seva mare necessitava estar amb el seu germà, i ell amb ella. Això, va tenir conseqüències ja que ella volia jugar amb el seu germà, i el seu germà no parlava. Les conseqüències que va tenir per na Andrea, és que na li va derivar en una disfèmia, quan es posava nirviosa, tartamudetjava. Avui dia, ho té molt corregit i na Marína, la logopeda els va dir que quan na María, la mare, estigués més tranquil·la i e Carles millorés, ella també milloraria, ja que era de caire emocional.

Més endavant, va arribar la tercera filla, na Sandra, que va ser una medicina per en Carles. Tot i que és la que menys ha viscut la malaltia d'en Carles, a casa parlen amb naturalitat, i ella sap que li costa entendre i parlar, cosa que ha fet que desperti una sensibilitat especial per aquests nins.

Aprendre junts per viure junts

Una escola inclusiva, com destaca Pujolàs (2005) no hi ha alumnat corrent i alumnat especial, sinó simplement alumnes, sense adjectius, cadascú amb les característiques i necessitats pròpies, entenent la diversitat com un fet natural i, per tant, tenint en compte aquestes diferències, perquè tots els i les alumnes, que són diversos, aprenguin al màxim de les seves possibilitats. En aquest context, l’alumnat amb discapacitat participa tant com pot en les activitats generals i en la vida del centre, així com en les activitats d’ensenyament i aprenentatge, dins l’aula ordinària.

Un centre inclusiu, com ha proposat Porter (2001), és aquell en el qual l’alumnat amb necessitats educatives especials o discapacitats va a la classe comuna amb els companys i les companyes de la seva edat, on anirien si no tinguessin cap discapacitat.

S'ha posat en marxa un Pla d'acció ''Aprendre junts per viure junts'' per afavorir l'educació de qualitat per tots , posant un èmfasi especial per potenciar l'accés de l'alumnat amb condicions personals de discapacitat a l'educació inclusiva, com un dels eixos bàsics de la qualitat del sistema educatiu català. Per tant, aquest Pla és un instrument específic en mans de tota la comunitat educativa  per assolir els següents objectius:

• Avançar en l’escolarització inclusiva del conjunt de l’alumnat en centres escolars ordinaris.
• Impulsar metodologies que afavoreixin la participació de tot l’alumnat en els entorns escolars ordinaris.
•  Optimitzar els recursos de suport per a l’escolarització de l’alumnat amb discapacitat en entorns ordinaris.
• Avançar en la coordinació interdepartamental per a l’atenció integral de l’alumnat amb discapacitat durant l’escolaritat i en la transició a la vida adulta.
• Definir el mapa de recursos i serveis per a l’educació de l’alumnat amb discapacitat a Catalunya.

Personalment, esper que algún dia arribem a parlar d'educació de qualitat per tots els alumnes, ja que a dia d'avui, a les nostres aules encara hi ha molts d'alumnes exclosos, i no tans sols de la vida escolar, sinó també de la vida comunitaria normal.

Referències:

Generalitat de Catalunya Departament d’Educació (2005). Aprendre junts per viure junts Pla d’acció 2008-2015. Recuperat el 2 de febrer del 2017:  

http://seesantmarti.wikispaces.com/file/view/Ed.inclusiva08-15.pdf
Pujolàs, P. (2005). Aprendre junts alumnes diferents. Vic: Eumo.
Porter, G. L. (2001). Elements crítics per a escoles inclusives. Suports, 5 (1), pàg. 94-107.